Capítol 55 ANY 2020

 Capitol 55

ANY 2020

I vam arribar a aquell any tan estrany que ho va aturar tot, que ens va confinar a casa i que ens va tallar de socarrel els nostres projectes i il·lusions. Va ser un any en que molta gent ho va passar malament, en la salut ,en les relacions humanes o en aquelles petites coses que en una època normal no hi donem cap importància.

Jo, en la meva vessant més solidària vaig decidir que calia ajudar a gent que ho necessites, per això anava cada dia al pis d'un matrimoni d'edat avançada que vivia a l'eixample barceloní. Els hi feia la compra, els netejava la casa, els hi donava els medicaments i els hi feia el dinar. Recordo que cada dia fregava el pis per eliminar els virus amb una galleda de color blau amb unes flors blanques estampades.

Teniem de veins de terrat uns nois molt simpàtics que es passaven bona part del dia cantant, això ens distreia i ens feia passar bones estones. Però en aquell pis passaven algunes coses estranyes, un dia em va desaparèixer la galleda de fregar de color blau i no la vaig tornar a veure mai més, i un altre dia també vaig extraviar uns quants dies el mòbil. El vaig buscar per tot arreu de la casa, semblava increïble, havia escrit un whattsapp  feia poca estona, havia deixat  el mòbil a la tauleta que hi havia al balcó (ho recordava perfectament ) i al cap de cinc minuts allà no hi era. En aquell mòbil hi tenia tots els números dels meus amics a l'agenda , el de la Silvia Perez-Cruz, el d'en Macaco, el del Sr. Wilson, el de la Judit Nederman, el d'en Manu Chao, en Nil Moliner, Oques Grasses, etc, etc, etc.

Estava desesperat, no podia perdre aquella agenda que havia aconseguit en tants anys d'amistat. Sort d'aquells tres nois que cantaven cada dia a la terrassa del costat, que van fer que em pogués distreure una mica del meu neguit. I, misteriosament, al cap de un mes o mes i mig vam trobar el mòbil a la bústia de l'entrada del pis. Mai no he aconseguit saber qui va poder ser.

Capítol 54 Any 2019

Capítol 54

Any 2019

Ai la Rosalia. 

Jo era, i de fet sóc molt amic dels seus pares i sempre li he tingut una estima especial, jo era com el seu tiet no oficial. Me la emportava a passejar, a la platja, quan era festa major als cavallitus, li donava sugus, li comprava gelats, anàvem als gronxadors, vaja totes les coses que faria un bon tiet.

Per Nadal i pel seu aniversari també li feia un regal. De petita solien ser nines i quan ja va ser més grandeta li regalava peces de roba. Però la nena s'anava fent gran i els sugus o les nines ja no li feien tant el pes i al veure jo que els regals que li feia no li feien cap gràcia, vaig decidir donar-li diners i que ella es comprés el que li fes falta.

I entre rialles i abraçades quan em veia ja de seguida parava la mà per veure que en treia i un diumenge normal solien ser 5 o 10 euros i per l'aniversari ja m'estirava més i arribava als 50. Com que sempre que ens veiem jo buscava la cartera em va començar a dir carinyosament el "Money man".

Per això quan la Rosalia ho va petar amb amb aquest tema em va fer molta il·lusió que se'n recordés de mi, el que no sé que vol dir això de "fucking"

#finsels100comaminim

Capítol 53 ANY 2018

 

Fa dos anys que em vaig comprometre a explicar-vos tal dia com avui l'anècdota de l'any. Com sempre una anècdota ben real i verídica. Som-hi

Capítol 53

ANY 2018

Fa unes setmanes que no em trobava gaire bé, tenia el coll agafat ,una tos de pit i una mica de febreta. Jo em pensava que deuria ser que estava fent una crescuda, però la família em va treure la idea del cap i em va fer anar a veure el metge a l'ambulatori.

Després d'esperar tres quarts d'hora, em va atendre una doctora que sense aixecar el cap de l'ordinador em va dir;

-Pués si, tiene tos , es vírica, beba mucha agua y se le pasará.

Vaig quedar perplexe de la poca vocació que tenen els metges actuals, no em va voler receptar ni una pastilla, ni un supositori ni res de res. Que diferent que era de quan hi havia metges de debó com el Dr. Puig, el Dr. Llaveries o el Dr. Prats.

Al sortir decebut del CAP, vaig veure un cartell a tot color que deia que el Doctor Prats visitaria a Canet, de seguida vaig pensar que seria un fill o un nét de l'il·lustre Doctor Prats, i vaig demanar hora perquè em donés una segona opinió.

Em van donar visita a la 1,30 de la nit, (cuanta feina té,quins horaris, vaig pensar) , i a l'arribar al lloc de visita, hi havia molt jovent amb gots a la mà, i uns nois joves també amb guitarres i trompetes que em deien que havia de caminar lluny.

I ara estic caminant lluny i no sé quan he de tornar. De moment estic a prop d'Hortsavinyà i encara tinc tos.

#finsels100comaminim

YOUTUBE.COM

Doctor Prats - Caminem Lluny (Videoclip oficial)

CRÈDITS Júlia (actriu protagonista): Ivet Cobrettie Estudiant 1: Ivet Espej

Capítol 52 Any 2017

L'any passat algú de vosaltres em va demanar que com a mínim expliqués una història a l'any i jo com que sóc fàcil de convèncer hi vaig accedir. Aquí teniu l'anècdota que m'ha passat aquest any.

Capítol 52

ANY 2017

Ja començava a tenir força feina a la parada i tot sol no me'n sortia. Cap al mes de març vaig contractar en Luis, un noi sud-americà, perquè em vingués a donar un cop de mà.

En Luis era un noi força trempat, el vaig ensenyar a despatxar, a dessalar el bacallà, a fer amanides, i també a donar conversa a les clientes. Però tenia un petit problema, era molt esverat.

Volia anar tan ràpid que sovint li queien les llenties per terra o tornava malament el canvi, o esquitxava tota la vitrina amb el suc de les olives..... I jo,en un correcte català de pagés li deia: -poc a poc Fonsi, no cal que corris que la gent ja s'espera-

Però no hi havia manera, ell no canviava i jo li anava dient que no anés tan esverat, per això vaig optar per dir-li en la seva llengua materna: - despacito Luis, despacito.

Era tan brusc posant els cigrons dins la bossa que jo no parava: - pasito a pasito, suave, suavecito, despacito, Luis, collons-.

Un matí ja no vaig poder més, havia tirat una plata de bunyols al cap de la Sra. Rosa i havia escampat tota una llauna de tonyina en escabetx per la vitrina. Li vaig dir que ja no el volia tornar a veure mai més, que ja podia marxar i no calia que ho fes «despacito», que ja es podia espavilar.

I ja no l'he vist més, i avui que és el meu aniversari penso en ell i tinc recança doncs crec que ho deu estar passant molt malament sense feina i sense ingressos.

Fins i tot havia pensat trucar al meu gran amic, el major Trapero, per si el pogués trobar, però no he gosat ja que aquests dies ha estat una mica enfeinat. Si voleu un dia us explicaré que de petits amb el major Trapero jugàvem a policies i lladres a l'hora del pati. evidentment jo sempre feia de policia.

#finsels100comaminim

YOUTUBE.COM

Luis Fonsi - Despacito ft. Daddy Yankee

“Despacito” disponible ya en todas las plataformas digitales: https://UML