L'any passat algú de vosaltres em va demanar que com a mínim expliqués una història a l'any i jo com que sóc fàcil de convèncer hi vaig accedir. Aquí teniu l'anècdota que m'ha passat aquest any.
Capítol 52
ANY 2017
Ja començava a tenir força feina a la parada i tot sol no me'n sortia. Cap al mes de març vaig contractar en Luis, un noi sud-americà, perquè em vingués a donar un cop de mà.
En Luis era un noi força trempat, el vaig ensenyar a despatxar, a dessalar el bacallà, a fer amanides, i també a donar conversa a les clientes. Però tenia un petit problema, era molt esverat.
Volia anar tan ràpid que sovint li queien les llenties per terra o tornava malament el canvi, o esquitxava tota la vitrina amb el suc de les olives..... I jo,en un correcte català de pagés li deia: -poc a poc Fonsi, no cal que corris que la gent ja s'espera-
Però no hi havia manera, ell no canviava i jo li anava dient que no anés tan esverat, per això vaig optar per dir-li en la seva llengua materna: - despacito Luis, despacito.
Era tan brusc posant els cigrons dins la bossa que jo no parava: - pasito a pasito, suave, suavecito, despacito, Luis, collons-.
Un matí ja no vaig poder més, havia tirat una plata de bunyols al cap de la Sra. Rosa i havia escampat tota una llauna de tonyina en escabetx per la vitrina. Li vaig dir que ja no el volia tornar a veure mai més, que ja podia marxar i no calia que ho fes «despacito», que ja es podia espavilar.
I ja no l'he vist més, i avui que és el meu aniversari penso en ell i tinc recança doncs crec que ho deu estar passant molt malament sense feina i sense ingressos.
Fins i tot havia pensat trucar al meu gran amic, el major Trapero, per si el pogués trobar, però no he gosat ja que aquests dies ha estat una mica enfeinat. Si voleu un dia us explicaré que de petits amb el major Trapero jugàvem a policies i lladres a l'hora del pati. evidentment jo sempre feia de policia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada