Capítol 44
ANY 2009
ANY 2009
Quan els nois dels Amics de les Arts em van dir que seria el seu doberman, mai em vaig pensar que acabaria d'aquesta manera.
Aquella època estava treballant de community manager en una important empresa multinacional de finances amb molt bon sou i un despatx amb molts metres quadrats i vistes al mar. Un dia em va venir una oferta de treball d'un grup musical que buscaven un perfil agressiu com el meu. D'entrada el sou era molt més baix, molt, però els diners no donen la felicitat i em va fer gràcia donar forma a aquest nou projecte, vaig acceptar.
Però quan vaig començar a demanar els documents del grup, les inversions previstes, els contractes, les propietats i tota la paperassa en general, es van mirar entre ells, em van donar un cop a l'esquena, un cap de gos i una safata de llaminadures per repartir-les entre els nens.
Per acabar-ho d'adobar no em portaven mai al veterinari, la corretja m'apretava, només em treien a fer pipí una vegada al dia i per menjar em donaven pinso del més barat del mercadona.
Aquella època estava treballant de community manager en una important empresa multinacional de finances amb molt bon sou i un despatx amb molts metres quadrats i vistes al mar. Un dia em va venir una oferta de treball d'un grup musical que buscaven un perfil agressiu com el meu. D'entrada el sou era molt més baix, molt, però els diners no donen la felicitat i em va fer gràcia donar forma a aquest nou projecte, vaig acceptar.
Però quan vaig començar a demanar els documents del grup, les inversions previstes, els contractes, les propietats i tota la paperassa en general, es van mirar entre ells, em van donar un cop a l'esquena, un cap de gos i una safata de llaminadures per repartir-les entre els nens.
Per acabar-ho d'adobar no em portaven mai al veterinari, la corretja m'apretava, només em treien a fer pipí una vegada al dia i per menjar em donaven pinso del més barat del mercadona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada