Capítol 50
ANY 2015
Qui l'ha vist i qui el veu a en Pharrell, el vaig trobar fet un desastre assegut enmig dels contenidors mentre jo anava a llençar les escombraries, me li vaig acostar i no responia, estava absort enmig la seva depressió. Quan va començar a parlar deia coses molt estranyes, que si era el boig de la ciutat, que venia d'un silenci antic i molt llarg, em preguntava: -y como es él, en que lugar se enamoró de ti.
Estava fatal, es va enfilar dalt d'un balcó i cridava llença't cada instant és únic no es repetirà, que tengo la camisa negra porque negra tengo el alma. Jo li vaig parar els peus i li vaig dir: si et quedes amb mi podré trobar un recó...., però no em deixava acabar i ja em replicava: - como quisiera poder vivir sin aire i després em deia que esta tarde estoy triste y tengo que decirte.
Decirme què?, el vaig agafar per les espatlles i a dos dits de la cara li vaig dir que qualsevol nit pot sortir el sol, i sobretot amb alegria que ses velles es xapen de riure perquè havíem de tenir bon dia, com la iaia Montserrat, ja que la vida és bonica però a vegades complicada.
Aquí en Pharrell va aixecar el cap, em va mirar i em va dir que cal que neixin flors a cada instant, ara ja creia que la vida tenia color esperança, i s'anava engrescant.
I em va abraçar per dir-me amics per sempre o friends will be friends. Se li van il·luminar els ulls i es va posar a córrer i a saltar pel carrer tot cantant because I'm happy.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada